browser icon
You are using an insecure version of your web browser. Please update your browser!
Using an outdated browser makes your computer unsafe. For a safer, faster, more enjoyable user experience, please update your browser today or try a newer browser.

Breu història del Cremallera i d’un guardabarreres anomenat Jorba

Posted by on 23 octubre 2011

Els meus estius d’infantesa els vaig passar a cavall de Manresa i de Monistrol de Montserrat, on vivia la meva família paterna. De tant en tant, recordo amb certa nostàlgia aquella casa, el número 26 del carrer Julià Fuchs (o Viserta, com alguns l’anomenen). El mateix carrer on ja fa anys vaig aprendre a anar amb bicicleta, on la llibertat es podia començar a palpar i on era el punt de trobada amb els altres nens del poble, dels quals ja m’és impossible recordar qui eren. Però el carrer sí que el recordo, i la plaça del Bo-bo, i l’era i aquell camí que pujava fins el cementiri.

Però no és pas de mi de qui vull parlar, sinó d’algú que, malauradament, no vaig ser a temps de conèixer. Vull parlar del “tiet de casa” (així és com he sentit que l’han anomenat sempre el meu pare i la meva àvia), i parlar d’ell em porta a parlar obligatòriament de l’antic i famós Cremallera de Montserrat. Per què? Doncs perquè el senyor Joan Jorba, l’oncle de la meva àvia, com molta altra gent del poble, treballava al Cremallera. Bé, jo crec que fins i tot podria dir que la seva vida, marcada per la desgràcia i la fortuna, va girar entorn del ferrocarril (o dels ferrocarrils).

Tornem enrere, però, remuntem-nos als orígens i fem una mica d’història. La idea del projecte de construcció del Cremallera de Montserrat data de l’any 1878, quan l’enginyer Joaquim Carreras i l’industrial Josep Mª González s’adonaren dels inconvenients de milers de pelegrins per ascendir a Montserrat. La inspiració va venir d’un viatge a Suïssa, tot observant, i segurament admirant, els ferrocarrils de les seves muntanyes. El 1881 s’obtenia la concessió oficial per dotar la muntanya d’un ferrocarril que anés des de l’estació de Monistrol-Nord fins al peu del monestir.

A finals d’aquell mateix any (1881) es creà la Sociedad de Ferrocarriles de Montaña de Grandes Pendientes, amb un capital de cinc milions de les antigues pessetes, representat en 20.000 accions, de 250 pessetes cada una. I així varen començar les obres, l’any 1882, patint, això sí, fortes interrupcions. Un cop finalitzat, la llargària de la via era de 8624,74 metres, mentre que les màquines de vapor circulaven a 9Km/h, consumien prop de 300 kg de carbó per viatge i un considerable nombre de litres d’aigua, proveïda per dipòsits de prop de la via. Tot plegat, donava feina fins a 150 treballadors en aquella època.

Tot va bé fins que hi deixa d’anar, diuen. I aquest dia va arribar: el 25 de juliol de 1953 es va produir el fatídic accident al punt quilomètric 5,500. Es perdé el control de la màquina que arrossegava el primer comboi, que va començar una precipitada davallada fins a topar amb el tren que venia al darrera, i aquest xocà sobre un tercer vagó que el seguia. Sortosament, el maquinista del penúltim comboi va poder evitar que el seu tren envestís l’últim de la sèrie de cinc que feien l’ascensió a la muntanya. El resultat va ser, ni més ni menys, que vuit morts, quinze ferits greus, cent sis de lleus i un gran i costós projecte que es donava per acabat per sentència. Tots els esforços per recuperar-ne el funcionament foren en va. Semblava ser que després de 65 anys ja no se sentiria mai més l’estrident xiulet que anunciava l’ascenció del Cremallera per Montserrat.

Arran d’aquests fets, els treballadors del Cremallera es van haver de buscar la seva sort. En Joan Jorba i altres companys seus van ser destinats al Cremallera de Núria. I per ironies de la vida, el destí va voler que se salvés de l’episodi viscut a Montserrat però no el va alliberar d’un greu accident quan ja estava treballant a Núria. Un error tècnic va fer que a l’engegar-se el pantògraf li passés la corrent pels braços, cosa que li va costar la pèrdua d’un braç (el qual li van tallar “a lo viu”) i gran part d’inutilització de l’altre.

Però en Joan Jorba no es va rendir mai. Li varen donar la feina de guardabarreres, altra vegada a Montserrat (el Cremallera deixaria de funcionar completament el 1957). Si els braços no li treballaven, el seu cervell ho hauria de fer el doble. Era un home que maquinava i maquinava, passant gran part del seu temps tancat a les golfes, inventant i creant mil i un artificis que li facilitessin aquesta nova vida a la que s’havia d’adaptar.

Un dia va decidir anar a buscar gossets a la gossera. Li agradaven els animals i la seva companyia, malgrat que en aquell petit pis ja hi convivien 7 persones. Però ell seguia maquinant, i a mesura d’anar ensinistrant aquells animals ben aviat se li passà pel cap un prometedor negoci. Un negoci de mínima inversió i de gran rendiment. Així va ser com en Kuki i en Bobi l’acompanyaven i els educà per tal que donessin les gràcies davant dels passatgers. La popularitat va pujar com l’escuma. Quan el Cremallera arribava a l’encreuament amb la carretera, efectuava una parada que ja es considerava obligada pels viatgers, que s’aglutinaven a les finestretes dels vagons per observar-los. El gosset anava uniformat amb una capa, una gorra i unes ulleres, se sostenia sobre les seves potes de darrera i entre les davanteres subjectava una bandera verda o vermella i una placa de ferro amb el mític “Me llamo Kuki” o “Me llamo Bobi”. Seguidament, esperava que l’obsequiessin amb unes monedes. I així va anar vivint fins que es retirà.

Però no acaben aquí les úniques coses sorprenents de la seva vida. Acaben amb la seva desaparició. La última vegada que el van veure, ho he sentit a explicar tants cops a casa que sembla que fins i tot jo mateixa ho hagi viscut. “I ara explica’ns on vas?” li preguntà la seva dona. Ja no hi va haver resposta. Era un 25 de novembre de 1982, tenia 86 anys i patia problemes de memòria. Ningú no va saber on anava ni què va passar. El van buscar i buscar, però semblava que se l’hagués empassat la terra, o més ben dit, la muntanya. I aquest passa a ser un misteri més sense resoldre, doncs d’especulacions se’n poden fer moltes però ni ell ni la veritat sortiran mai a la llum.

Tot i així, ja sigui dins la caixa de fotografies antigues, enmig d’una conversa en dinars familiars, en vells retalls de diaris o sota la pols de la capa i les ulleres dels seus gossets, aquesta família, la seva, sempre el tindrà ben present.

 

 

Comparteix!

3 Responses to Breu història del Cremallera i d’un guardabarreres anomenat Jorba

  1. Caro

    Caram, quina història!

    Seguiu endavant amb la pàgina web, que això promet!

    Una abraçada!

  2. admin

    No us passa que llegeixes els articles i sembla que ets a casa? ho feu molt be!!!!
    Ja era hora veure una iniciativa com la vostra per la comarca!

  3. Miquel

    Visca!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *